L´Arnau caminava com cada dia, a l´alba, pel pont, per sortir del poble, amb l’idea i l’ordre delseu amo de vigilar els camperols i les seves terres i procurar que tots complissin amb les seves obligacions i feines i, que cap foraster provinent de les files de l’ enemic es pogués apropar alpoble de Besalú.
Com cada matí, l´Arnau, contemplava com els venedors que anaven al mercat del poble creuaven el pont en direcció contraria a la que ell portava.
Però aquell matí va ser diferent. L´Arnau va observà una noia, jove, que carragada amb dos cistells, es dirigia cap el poble; encara que les seves vestimentes eren velles i descolorides, la bellesa de la camperola no li va passar desapercebuda al cavaller. Va frenar una mica el pas del seu cavall, per poder observar millor aquella silueta fina que caminava amb decisió; aquells cabells rosos, recollits en una trena que li arribava a la cintura; i de sobte aquells ulls…aquells ulls color mel, grossos, decidits, penetrants, que es van creuar per un instant amb els seus i, que van fer que el seu cor deixés de bategar per un moment.
Des d’ aquell matí, cada dia a l´alba sortia del poble, creuant el pont, amb un nou sentiment que mai havia conegut. I amb aquella angoixa a l’ estomac que no podia explicar ni reconèixer, ja que era el primer cop que l’experimentava.
Per què sentia aquella inquietud, aquell desig tant fort i malaltís de tornar-se a creuar amb aquells ulls que li havien perforat l’ànima?
Ell, l´Arnau, el cavaller més ben plantat del comptat, tenia i posseïa les dones que volia. Totes buscaven la seva passió, el seu amor, els seus favors, encara que ell mai havia sentit, per cap d’elles, aquell desig i aquell nus a l’estómac que sentia ara, quan es creuava amb la camperola de cabells rosos i ulls com la mel.
Ell notava que a la noia tampoc li era indiferent. Ella també el mirava, durant uns instants en profunditat. Però només era un moment; llavors, ella desviava la mirada amb dignitat i seguia el seu camí cap el poble.
Un dia, l´Arnau, es va atrevir a esperar la noia quan sortia de Besalú, ven acabada la venda dels productes que portava de casa seva i, la va seguir amb discreció. Creuant uns camps i, un bosquet, la noia es va refugiar en una caseta petita, humil, on segurament vivia.
A fora la casa, una dona de mitjana edat, que molt s’assemblava a la camperola, li va dirigir unes paraules alhora que penjava unes peces de roba acabades de rentar. L´Arnau va sospitar que es tractava de la mare de la noia.
Una mica més enllà, un home amb la pell fosca cremada per el sol i les mans plenes de durícies i l’esquena encorbada, treballava el camp que envoltava la casa. Seria el pare d’ aquella que l’estava robant el cor i l’ànima, pensà el cavaller.

... Això és una vista prèvia, per veure el text complet haureu de descarregar-vos l´obra ...