Quan va arribar al Bar De Sempre, on ens trobàvem cada tarda, Algú es va acostar a la taula amb dos diaris sota el braç. Me'n va atansar un, tot i que sabia perfectament que jo mai he estat de llegir diaris. Aquesta només era la seva forma d'assegurar-se que cap altre client l'agafaria. Mentre jo feia veure que el fullejava, el tindria amablement custodiat. Mentrestant, ell tindria temps de repassar les notícies que li interessaven en un rotatiu i, en acabat, prendre'm l'altre i comparar. En cas de que arribessin més clients, no quedaria malament amb ningú. Ens podríem limitar a dir que Algú no es conformava amb un sol punt de vista. Però ell, a vegades, algunes d'aquelles poques vegades en que alçava la veu per iniciativa pròpia, sense que ningú li preguntés res, optava per repetir la seva més coneguda reflexió:
-Si existís la veritat, amb un diari en tindríem prou.
Si no em falla la memòria, diria que aquell dia la va reproduir tot just em vaig plantar davant seu. Davant d'aquella sentència, val a dir que vaig fer com si no hagués sentit res. Donar-li corda comportava el risc inevitable d'acabar sentint tot un recull temàtic de les seves (pretensiosament) ridícules teories, en aquest cas les referents a la múltiple oferta rotativa de la que disposem. Si tan sols hagués expulsat un trist “Ja ho pots ben dir”, de seguida hagués alçat la vista cap a la paret, com qui observa un horitzó imaginari, i hagués deixat anar (seguint un criteri d'ordre que només la repetició constant havia atorgat a aquelles afirmacions) tots els dictàmens que se li havien arribat a ocórrer al voltant d'un afer tan banal. I acabaria tornant a dirigir la vista al diari tot just després d'assegurar que, si hem de retreure-li algun inconvenient a la llibertat d'expressió per la que les generacions anteriors van lluitar tant, aquest és, sens dubte, que l'existència de més punts de vista només ens fa més esclaus del temps. Del temps que gastem llegint les notícies, com a mínim, per duplicat.
Algú només era capaç d'alçar la vista i ignorar durant una estona els articles del diari si es donava corda als seus monòlegs. Tan sols per evitar el silenci sepulcral que normalment ens acompanyava, moltes vegades ja valia la pena deixar-lo fer. Aquell dia, però, no venia al cas. Hi ha activitats per a les que t'has de sentir predisposat.
Aquells dies, Algú estava obsessionat amb els disturbis de les barriades de París. Quan agafava un diari, sempre buscava directament les pàgines que n'havien d'informar. Podies notar en la seva mirada aquella set de text, de dades. Se'l veia il·lusionat si, en alguna edició, li oferien un bon reportatge al voltant dels successos que el tenien temporalment enderiat. Algú sempre buscava algun cas d'actualitat per seguir. I, quan el temps el relegava de les planes del diari, en buscava un altre, el que fos.
A mi, particularment, com a ànima solitària que accedia cada tarda a la mateixa taula del mateix bar en busca d'alguna mena de complicitat -o companyia, senzillament-, aquella obsessió malaltissa per qualsevol fet d'actualitat m'avorria. I és que prendre un cafè al costat d'algú que t'obvia quan els

... Això és una vista prèvia, per veure el text complet haureu de descarregar-vos l´obra ...