Quan el Martí va sortir de l’escola se’n va anar a casa com sempre acompanyat dels seus amics, el Ponç i la Laura, que també vivien a prop. Havien de caminar durant tota l’estona per un camí que travessava un bosc espès, tant que els raigs de sol en alguns trams no arribaven a terra sinó que es quedaven suspesos a les copes dels pins i s’ajocaven al clot dels nius per escalfar els pollets. Els nens solien fer el trajecte junts, però aquell dia en Martí va accelerar una mica el pas i va avançar-se tot sol perquè volia amagar-se enmig dels arbres per fer una broma als seus amics quan passessin per allí. Però, abans d’arribar al lloc on ell havia decidit, es va ficar corrents al bosc atret pel soroll d’alguna cosa que havia caigut possiblement de dalt d’un pi. Podia ser una branca seca que s’havia desprès pel pes d’un ocell que s’hi havia aturat, o perquè ja era massa vella, o pel vent. O què més podia ser?

El Martí s’atansava a l’objecte misteriós, el Ponç i la Laura des del camí sentien el soroll suau i crepitant dels passos sobre les fulles seques. Així que el Martí va veure allò va cridar ple de sorpresa:

– Mireu quina cosa més estranya que acabo de trobar!

La Laura i el Ponç van anar-hi corrents. El Martí tenia una mena de vareta a la mà, amb la particularitat que al capdamunt hi havia incrustada una petita bola que semblava una pedra preciosa. La Laura va tocar la bola que deixà anar una brillantor que enlluernà la mirada de tots.

Els tres nens van coincidir que allò ho devia haver perdut algú en el moment que el Martí va sentir el soroll de la caiguda. Però a qui pertanyia? Vols dir que no és una vareta màgica? va dir la Laura, i els altres dos nens van contestar que aquestes coses no existeixen, que només passen als contes, però la Laura va insistir tant que el Martí se’n va anar a seure dins d’un tronc vell d’arbre que estava buit de dins i tenia la forma de canoa; tronc que fins aleshores no havia vist mai allí, i va dir a la Laura i al Ponç que s’hi asseguessin també.

– Ara comprovarem si és una vareta màgica, asseguts dins d’aquest tronc, que a partir d’ara anomenarem “canoa”, li demanaré que ens porti a casa, d’acord?. –Digué el Martí mentre estrafeia la veu en un to burleta–.
I en efecte, quan tots tres s’havien assegut, el Martí va donar un cop a la canoa amb la bola de la vareta, i el tronc va començar a moure’s. Al principi s’arrossegava

... Això és una vista prèvia, per veure el text complet haureu de descarregar-vos l´obra ...