Mirant enrere, amb ulls de serenor, veig com la lluïssor de la vida es dilueix lentament. L’essència dels nostres perfums, el ressò de les veus i l’ esclat de sentiments, enganxats a les parets, eixordaven el silenci imperiós que regnava en el casalot “

- Buuufff !!! Que fort !! No havia llegit mai aquestes paraules de l’àvia.
- Vaja !! No sabia que escrivís d’aquesta manera. Jo només l’havia vist escriure la llista de la compra.
- Bé, suposo que tots tenim els nostres secrets, no compartits. La data de la carta és de fa cinquanta anys enrere.
- Veig que era molt jove quan va escriure aquestes ratlles. Segur que és tractava de la casa dels seus pares. És a dir, els meus besavis. Suposo.
- Què estrany ! Mai me’n va parlar de casa seva. Potser, senzillament, no en volia parlar.
- I, per què no ? Què deuria passar, que no ho volgués recordar ?
- Em sembla que hauré d’investigar una mica més. Això ho haig d’esbrinar.
- Sé que era de terra endins. De vents il·lustrats, com deia ella. Però, res més.
- Ara entenc el que volia dir amb això. Ella, també sabia el que deia.
- Crec que primer hauré d’acabar de llegir tota la carta. No en hi ha prou amb aquest primer paràgraf.
- Aquestes paraules tan plenes de nostàlgia, encerclen molt més del que realment diuen.
- ¡ Què curiós ! Passes molts anys al costat d’una persona i, potser, mai arribes a saber ni la meitat de la seva vida. Dels seus records, les seves pors, les seves ombres...
- Tanmateix, serà millor que li pregunti a la mare. Probablement em podrà dir moltes més coses d’aquesta carta, tan reveladora.
- L’àvia era una peça essencial a casa. Com la columna que ho sosté tot, portant damunt el pes de tota la família.
- ¡ Mare meva ! No hi havia res que pogués amb ella.
- Per això, i per tantes altres coses, vull fer una recerca de la seva vida. He de trobar la resposta, ben aviat.
- No sé si la mare sabrà tot el que vull saber. De vegades deixem que les coses quedin en l’oblit.
- Però si no pregunto, mai no ho podré esclarir. És així !
- “ Des del jardí, sota l’alzina, la brisa acaronava el mots perduts que el vent arrossegava, més enllà de la memòria. Els records desfilaven, atemorits, amb la por que la veritat amagava, sense que el raonament hi pogués posar fi a tanta basarda “

... Això és una vista prèvia, per veure el text complet haureu de descarregar-vos l´obra ...