Vulnerant omnes, ultima necat
(totes fereixen, l’última mata)

Màxima inscrita en alguns rellotges
en referència a les hores.




La vida dels morts consisteix
a trobar-se present en l’esperit dels vius

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC)



Pròleg

La novel·la negra o de suspens ha trobat en el món anglosaxó un espai on desenvolupar-se com a gènere autònom dins de la novel·lística. Des d’Edgar Allan Poe, passant –entre molts altres– per Conan Doyle i Agatha Christie, fins l’actualitat, l’evolució ha estat constant. Sempre, tanmateix, dins d’uns paràmetres clàssics que defineixen el gènere com a tal.
La figura del detectiu privat o de l’inspector com a punt de partida és, sense cap mena de dubte, la més habitual o recurrent per molts autors i autores del gènere. En terres continentals europees, tanmateix, hi podem trobar a faltar la presència d’una institució característica del nostre Dret processal penal: la del jutge d’instrucció.
La novel·la que segueix a continuació parteix d’aquesta premissa i ha pretès conferir-li un cert protagonisme. Sense deixar de banda, per descomptat, l’entranyable, instructiva i sempre determinant figura del detectiu aficionat.
Bona lectura!

L’autor
I
Un contracte d’estiu

Park Hotel Imperial Paradis, dilluns 5 de juny de 2006

–I aquestes són les condicions. ¿Segur que de cambrer a mitja jornada no t’interessa més?
–Prefereixo haver-me-les amb les plantes que amb els clients –va respondre sec el noi.
–Bé, com vulguis, tu mateix. Començaràs demà a les vuit. El cap dels jardiners necessita l’ajudant com més aviat millor. Dijous de la setmana que ve és la inauguració, i tot ha d’estar impecable. És la inversió de la nostra vida, Víctor!
L’havia sentida tantes vegades, aquella expressió! Per descomptat que el complex hoteler era una aposta empresarial arriscada, sobretot per la seva envergadura. Però tant la tia Marina com l’oncle Eduard tenien prou empenta i experiència per tirar endavant el projecte. A més, d’altra banda, ja feia cinc anys que existia, el Park Hotel Imperial Paradis, i tenia consolidada una certa reputació. Els seus oncles, màxims accionistes de Farràs & Vallmartí, SA, l’havien adquirit amb l’objectiu de convertir-lo en un punt de referència turístic a la Costa Brava. L’havien engrandit i millorat, transformant-lo en una espècie de pintoresc poblet mediterrani amb un munt d’instal·lacions. L’aire modernista dels tres edificis principals li conferia, a més, un encant especial.
–I de cara als exàmens hi haurà algun problema?
En Víctor acabava el primer curs de Dret a la Universitat de Barcelona. No volia acabar-lo a mig setembre, encara que estava convençut que no depenia tant d’ell com li feien creure alguns professors.
–Quants te’n queden?
–Tres, un aquest divendres, un altre a finals de juny i l’últim a principis de juliol.
–I com és que els tens tan escampats?
–És perquè en vaig avançar dos al maig.
–Ara ho entenc! Bé, noi, millor que tinguis més temps, no?
–Sí, però pels que em falten voldria saber si tindré problemes. I si n’hi hagués, m’esperaria a signar el contracte o buscaria una altra cosa.
–Parlaré amb el cap dels jardiners perquè et deixi lliure el dia abans. I el de l’examen, per suposat!
–Gràcies, tieta! Espero que l’oncle Eduard no s’ho prendrà malament.
–Ui, tranquil, Víctor. Deixa-me’l a mi. Aquests dies ni jo li veig el pèl.