La vida és una evolució constant i accelerada que parteix d’unes primeres etapes edificants en les quals arrela tota la personalitat. Ja sabem que l’escola és un lloc per formar-se, però el que resulta més productiu no és ni la geografia, ni la història, ni les matemàtiques, ni la llengua. El que de veritat importa és que hi aprenem a aprendre. Sembla un joc de paraules, però no és tan simple com això.
Del pas pel col·legi tothom en reté moments de tota mena, però a mesura que passa el temps –parlo almenys per mi–, els bons records es converteixen en una postal inesborrable d’aquella primavera. Moltes imatges afloren i esdevenen un parèntesi per evocar la llum dels primers passos. Entreveig amb nitidesa el pati de l’avet, les bates que ens cordàvem els uns als altres, alguna excursió per anar a caçar grills, el salt cap a primària, la misteriosa porta del capdamunt de l’escala –que va resultar ser del laboratori–, l’hora del pati, el carnestoltes, els quaderns del Si us plau, el timbre que es feia esperar, el pas cap a cinquè, les mitges hores de mecanografia, l’Acadèmia Mercantil Anunciata, les notes trimestrals, els cromos de Bola de Drac, les colònies, l’adolescència i el compte enrere cap al juny.
Pel que fa a l’expedient, puc afirmar que no era ni el primer ni l’últim, a classe, i és que unes matèries compensaven les altres. Desafinava força tocant la flauta i sempre em faltaven dits quan sumava o restava, però de tant en tant em reivindicava enumerant els últims estats que s’havien independitzat o incorporat a la Unió Europea.
D’altra banda, i amb el xandall de rigor, si no em quedava a la banqueta era perquè tothom havia de jugar. Sempre era de les últimes persones a integrar-me en un equip, però de vegades també tocava la bola –és a dir, rebia algun cop de pilota–. Era una màquina, en canvi, a l’hora de fer treballs manuals. Dibuixar, pintar, retallar, enganxar i embrutar-me de cap a peus eren les meves indiscutibles habilitats.
Fou a partir de setè quan vaig aconseguir remuntar alguns històrics “suficients”. Em vaig ben merèixer el notable en matemàtiques, per exemple, ja que mai més no he oblidat el “tres, catorze, setze” –és clar que poc sabria què fer-ne, avui, del nombre pi–. I també en llengua, que després de tants dictats començava a posar algun accent de tort i, oh sorpresa!, fins i tot ben orientat.
Els grans moments de l’any, apart de les vacances d’estiu, requeien en dues solemnes festivitats: Nadal i Sant Jordi. Pel que fa a la primera, puc presumir d’un ascens trepidant en el pessebre vivent que representàvem algun diumenge de la segona quinzena de desembre. Durant una llarga època, i lluint la barretina catalana, jo era un pastor més enmig d’aquells quadres nadalencs. Acostumava a portar un cistelló plenet d’ous, i és que jo era tan bon minyó que els pares confiaven

... Això és una vista prèvia, per veure el text complet haureu de descarregar-vos l´obra ...