1

He viscut moltes histories inversemblants al llarg de la meva vida. Algunes són complicades d’explicar. Aquesta és una d’elles.

La darrera cosa que vaig saber d’en Jep Kashkashian era que vivia amb una colla de trepes en una vall perduda, dalt de tot de les muntanyes, allà on ningú pot arribar, al sud del sud de la costa catalana, és a dir, molt avall. S’havia fet hippy, em van dir, o una cosa semblant, és clar que això no vol significar res. El cas és que el cel passa i tot es mou i canvia, i els dies també passaven i tot canviava al meu voltant, però res es movia, vull dir que canviàvem de dia i tot passava i es feia passat, però tot es quedava igual, i és que ja ho diuen els gurus de l’Índia que els canvis duen canvis i el que no es mou és perquè és mort, vet aquí, i a mi em semblava que em calia fer alguna cosa per fer moure les coses i retrobar aquell vell amic..., o potser no, potser no calia fer res i l’atzar s’encarregaria que ens tornéssim a trobar; qui sap? El cas és que jo tampoc feia pas cap cosa de valor allà on m’estava, amb tota la meva vida esmicolada a bocins i sense ningú que s’interessés per mi i em digués, Ei, Pere! Com va tot? O sigui que tampoc hi havia res que m’aferrés allà on m’estava i què coi!, que potser no era jo també, un d’aquests hippies, segons deien alguns?

La Jenny, que era puta només quan li feien falta calés i que havia estat la meva companya de llit durant els últims sis mesos, perquè no tenia on fer-me els pixats i a ella li convenia algú que li cuidés la criatura mentre era a fora, em deia, mirant-me fixament als ulls com quan algú t’ha de dir una cosa important, que l’havia de trobar, en Jep, que era la meva ànima bessona i que jo no descansaria fins a saber què coi s’havia fet d’en Jep, i que havia de fer els impossibles per saber si era mort o viu i, si era mort, saber ooon coi l’havien enterrat i anar-lo a trobar, si més no per donar-li el darrer adéu, com escau a un amic dels bons. Havíem estat col·legues, carn i ungla que es diu, en Jep i jo, i a la Jenny se li havia entaforat al cap que alguna cosa dolenta li havia passat, i que jo el seu millor amic l’havia d’anar a buscar. Però a mi em semblava que no devia pas ser mort. A en Jep no hi havia manera de matar-lo, ni aquella vegada que havíem anat a caçar gripaus per extreure el verí de la pell i fer ungüent de bruixes, i que es va quedar mig cec per causa de l’escopinada d’un, ni aquella vegada que es va perdre pel barranc de la Malatosca, va caure per aquell terraplè i es va quedar sis dies i cinc nits sense ajut, ni aigua ni gairebé res per menjar, només aquelles dues prunes i les quatre bosses de Conguitos, i bé que va tornar tot sol a casa, amb el genoll embenat i la cuixa trepada per tres llocs. De manera que no, no podia ser enterrat. Perquè algú com en Jep no es mor, em deia a mi mateix, i només el poden matar si algú li té jurada, i ja s’encarregaria ell que no passés. A més, la Jenny, que


... Això és una vista prèvia, per veure el text complet haureu de descarregar-vos l´obra ...