I deixa obert tots els portells
Les raons d'un projecte. A manera d'introducció.
Cal que els ciutadans prenguem consciència que som els autèntics protagonistes de presència de la nostra llengua en tots els àmbits. Hem d'exercir activament els nostres drets lingüístics, especialment el d'usar la nostra llengua en les relacions orals i escrites en tot tipus d'organismes.
Dintre d’aquesta línia volem fer una proposta i oferir la possibilitat de publicar noves creacions d'àmbit divers i, en aquesta situació, l'entusiasme és un factor a tenir en compte. Com ens diu Hölderlin: “Hiperió! Has nascut per fer coses grans. No et meystinguis! La manca de coses substancials és el que t'ha deturat fins ara”.
Ara bé, hem de remarcar que no costaria gaire d'escriure si no calgués pensar tant abans. Umberto Eco afirma que quan un autor ens diu que ha treballat endut pel repte de la inspiració, diu mentida. Recordem les paraules de Josep Pla:
"Faig aquestes referències pensant en els joves que es dediquen a la literatura pensant que escriure és fàcil. Opinar amb la ploma a la mà, pot fer-ho gairebé tothom més o menys confusament. Descriure, amb una certa precisió, amb claredat i intel·ligibilitat, una cosa qualsevol -un arbre, un ocell, un home amb una bigoti- és molt més difícil".
Cal tenir confiança en l'escrit. No pot ser que no l'estimem. No hem de quedar satisfets en un primer esborrany, sinó que s'ha de revisar profundament l'estructura i el contingut. És una tasca d'artesà.
Joan Fuster va escriure en un dels fragments del seu Diari:
“Mal senyal per una literatura, si la societat que hauria de mantenir-la se'n desentén: I pitjor encara per a la societat, i, desidiosa o versàtil, incorre en aquest descuit. La literatura, potser, arribarà a sobreviure, precària, a costa de petits sacrificis insignes; però la societat que l'abandona, la societat que renuncia a una literatura pròpia, individualitzada i individualitzadora, és ja una societat dimitida. Almenys, això em sembla indiscutible pel que fa a la nosa època. I prou que ho sabem nosaltres!"
A Oikumene, Albert Herranz denuncia:
“Des d'una de les voreres de la nostra mar s'estén
una ampli mur de pedra,
protecció plena d'ignorància que vol enterrar
segles de convivència, d'intercanvi, de lluites entre germans..."
I ens recorda:
"I fa temps que les columnes de Melkart foren superades,
i més enllà d'aquestes terres se trobaren d'altres..."
Finalment, ens proposa treballar tots junts dins la nostra casa comuna:
"I és avui, que gir la meva cara per cantar, cridar-te
oikumene
entre els teus somriures, on nedant, amb el cos turcós,
et record com no ets ara,
neta, blava, pont entre passat i present constant,
camí transitat per les cultures,
lingua franca de totes les races pobladores
i que ara, enginyers i ecònoms,
et volen robar el son i el so."
Sempre tindrem la porta -el portal- oberta a noves propostes i noves indagacions, seguint l'exemple de Joan Fuster, l'assagista valencià, des de la dolçor de la nostra terra, Mallorca, on radica el portal, per la qual cosa no han de resultar estranys els ressons de la nostra llengua.
Ho consideram una tasca compartida i encoratjam el joves a participar-hi.
Francesc Torres
Professor Titular de Filosofia
Universitat de les Illes Balears
